Ingràvid,
vagarejo una existència
buida i inútil
que a poc a poc s'acaba.
Submergit al
blau més pregon
d'un mar de
dubtes, gaudeixo, o no,
de la sal que
em conserva un cos
que no es
corromp del tot.
El meu
esperit, però, ja és mort.
Avui fa anys
que em va deixar.
Va ser un
vespre d'hivern,
com el d'avui,
quan el mirall
va palesar la
maleïda arruga.
Des
d'aleshores m'entesto a respirar
- com si això
fos prova de res-
un aire
estrany que poc o molt recordo
mentre ella,
incansable, procrea.
Es
multiplica..., es multiplica...
Joan Gimeno. Montrodon, 19
de febrer de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada