Ni que fos un segon

Si pogués tenir els dies i les nits per fer-te meva,

o encara que només fóra la nit d'un dia qualsevol

del mes més curt de l'any que sigui, per dur-te

allà on rauen les promeses abans que no es fan realitat.

Per dir-te molt suaument, a cau d'orella,

on duen els camins que no hem petjat

i on menen les roderes quan s'aturen,

allà, a on  es guarden  els enyors.

Aquell lloc on es desen, mig malmeses,

les hores dels insomnis infinits.

Tindré un futur incert, sense tenir-te.

Ni el sol més brillant quan surti cada dia

podrà esvanir, ell tot sol, tanta foscor,

car fuig lluny de mi, la llum, sense tenir-te. 

I estic tan sol, tant,

sempre que em manques.

                                          I em manques tan sovint!

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de febrer de 2020