No tornaré mai més al
carrer on vaig néixer.
Va morir en Nemesio, el
sabater, fa molts anys.
Al petit cubicle abans
ple de sabates foradades,
farcit d'olor a cuir i
pega enganxifosa, ressonen
encara els secs cops de
martell reblant aquells
curts claus d'immensa
cabota. Però no hi són.
S'hi exhibeixen ara,
articles de fireta, records
-perdó, souvenirs- de
braus i de 'manoles'
d'acolorits vestits i
llargues cues.
A la botiga dels cigrons
i llet a dojo
s'hi encabeix ara un
'xinès' ben ple
de faramalla fabricada a
Hong-Kong.
Fins i tot 'cal Jordi',
el bar del millor
pa amb tomàquet i de tardes de trumfo,
gaudeix, o pateix, ara, un nom extravagant
de
connotacions molt ianquis.
La llum és diferent. Com
les sentors
que hom pot respirar-hi.
No queda cap veí
d'aquells que coneixia,
que sabia el seu nom i ells
sabien el meu.
Cares més brunes i
faccions orientals
que han permutat el lloc
amb els de sempre,
miren avui com passa un
foraster. Jo.
Pitjor? Millor? No ho
sé.
En qualque cas, avui, no
és el meu barri.
Certament el temps passa, massa despresa diria jo.
ResponEliminaCorre que vola i no el puc atrapar, res queda,
només una làpida polsosa de flors xineses.
Que ningú recorda. I ni tan sols això diria jo.
Tant ens faran les flors. Naturals o de plàstic.
EliminaPensar en l'oblit ens afecta ara. Després... Tant serà.