Amor senil

Saps,
quan t'he vist el cap
amb un manyoc escàs
de fibres de fregall
i aquells ulls embotits
colgats per quilos de parpella
i els dos enormes pits,
abans càntirs de mel, ara
botiges buides i pansides
penjant d'amunt d'un ventre
flàccid i arrugat d'on va emigrar,
ja fa molt temps, el teu melic,
solcant la immensitat d'una ona
amb mil estries que ve a morir
damunt d'aquell cabdell
de llana no pas verge,
de color groc ja molt descolorit,
que guarda com un drac
la cova del teu sexe
aposentat cofoi enmig
de cames varicoses...

I quan, mirant-me a mi
he contemplat un vell tot nu,
pengim-penjam
totes les pelleringues,
genolls inflats i ventre
prominent i un cap pelat
desproveït de qualsevol serrell,
dentadura baldera...

Se m'ha escapat un plor ofegat
de pena i de vergonya,
imaginant el crim, impia negació
de qualsevol estètica,
que anàvem, insensats,
amor, a perpetrar.

Que als nostres anys
val més que ens ho pensem
abans de fornicar.
Vine aquí. Seu.
Dóna'm la mà.
Acarona'm la galta.
Gaudim d'aquest present,
poc, que encara ens pot quedar.

Cap propi goig no pot valer
castigar el món
amb aquest espectacle.


 Joan Gimeno.   Hospital General de Vic, 26 d'agost de 2018