Penso massa sovint
en com serà no-ser.
L'eterna pau i la foscor
absoluta.
Em manca fe per creure
en un demà, feliç al cel
o cremant a l'infern.
Ja els he viscut tots
dos,
el cel del goig,
l'infern del desengany,
aquí, mentre vivia,
i us puc ben dir que
perllongar
voldria, encara, aquesta
vida
igual com la visc ara
amb el cels, certs,
i també els seus inferns.
Però tinc molts dubtes
d'aquella, l’altra vida.
L’eterna.
Tanquem els ulls i... adéu.
Joan Gimeno. Montrodon, 28 de
setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada