I malgrat tot, aquí us
espero encara.
Seguiu-me si voleu!
Dempeus, contemplant les
runes del que era.
Nu i plorós, vençut en
mil batalles,
cosit de cicatrius i
defallences,
aixeco, com inútils
estendards
aquests meus dos ulls
que sense creure
veuen, tanta pena.
I és en nits com la
d'avui,
quan em sento observat
per la gran lluna
que s'entesta cada mes a
visitar-me
i m'acosta els oceans i
em banya en plata,
que cavaller argentat,
m'aixeco i goso
carregar-me els planys i
els segles a l'espatlla
i encuriosit, esperançat
i poble,
reprenc decidit, la dura
marxa.
Joan Gimeno. Montrodon, 26 de
setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada