Vaig estendre el llençol
penjat al fil, tot just
amb una agulla, xop
encara de suors
d'aquella nit tan boja.
Ja molt abans que el sol
i el vent, haguessin eixugat
l'aigua de sal que abans
els amarava, havies partit
cercant uns cossos nous
i uns reptes més incerts.
Tinc els llençols guardats
per si un bon dia tornes.
Vist el que veig, però,
i el temps que ja ha passat,
imagino sovint el bonic banquet
que deuen fer les arnes
amb aquells plecs
que, a poc a poc, groguegen.
Joan Gimeno. Montrodon, 7 de setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada