Turra, burilla, torraina

T'escures curosament el nas

amb el dit, poant fins a on arribes.

Inútilment cerques repòs.

Atufa el món a un tuf llardós

de senyoràs de missa, botons

de puny, coll fort i corbatí,

de cops, al pit i de fuet al proïsme.

Fas un grumoll amb allò que t'has tret.

Residu sòlid de tanta olor de fems

que a casa n'havíem dit des de sempre

torraina, o turra o bé burilla.

No podràs, mai, omplir ben bé els pulmons

si no endreces primer aquell coi d'immundícies.

No cal gratar-se el nas, no n'hi ha prou,

per desterrar les fètides olors d'ensopiment

i oprobi que fa tant temps s'ensumen.

És més avall, o més amunt, segons

com hom s'ho miri, on cal passar el rasclet

per escombrar d’aquest petit país 

tantes restes podrides.

Joan Gimeno.   Montrodon, 20 de setembre de 2018