A contrallum, sempre, amb els ulls
mig clucs per no enlluernar-me
he contemplat des del meu captiveri
la llum encegadora que s'escapa
d'aquell claustre enreixat dels teus,
que són com mars immensos i serens.
L'absolut del silenci guanya l'espai
si no ets tu qui desclou els rojos llavis
per qüestionar el fet que algú idolatri
l'atzar meravellós de què existeixis.
S'escola el temps dins les parets de vidre
del rellotge de sorra, aquest, que m'empresona.
Finíssims grans daurats, bellugadissa arena,
colguen constants i sense mostrar pressa
el meu desig de foll que pena engabiat dedins
l'hermètic recipient amb forma de guitarra.
Joan Gimeno. Montrodon, 28 de setembre de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada