La por, altra vegada

Carregaré un farcell damunt l'esquena,
a vessar de somnis i il·lusions,
malaguanyades llavors que no floreixen
mancades de l'escalf vivificant d'un sol d'amor.
I marxaré ben lluny d'aquestes terres
que em pertanyen pel dret dels meus ancestres
tot deixant els emboirats paratges, orfes
de la gent que els hauria d'habitar.

Serà l'oblit, potser? La desmemòria
d'aquells que no els hem sabut servar?
Segur que no és això, companys.
És només la por, altra vegada.

És... Només la por! Que torna.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de novembre de 2017