Si deia Martí i Pol que a poc a poc
esdevindrem tan de tots que no caldrà
que ningú en parli, per recordar-nos,
i que a poc a poc serem un gest, un mot,
un gust i una mirada que flueix
arreu i sense que ni ens pensin,
em sentiré joiós si mai això esdevé
amb la meva petita, humil, persona.
Em temo, però, que a més a més
de tot el que ell ha dit, seré també
un camp d'arrugues tremoloses i un pansit
malson pels que hauran de cuidar-me.
Demano a Déu, la joia de partir
abans d’arribar a ser un inútil destorb.
El moble vell que no s'adiu amb res
i que fa nosa!
esdevindrem tan de tots que no caldrà
que ningú en parli, per recordar-nos,
i que a poc a poc serem un gest, un mot,
un gust i una mirada que flueix
arreu i sense que ni ens pensin,
em sentiré joiós si mai això esdevé
amb la meva petita, humil, persona.
Em temo, però, que a més a més
de tot el que ell ha dit, seré també
un camp d'arrugues tremoloses i un pansit
malson pels que hauran de cuidar-me.
Demano a Déu, la joia de partir
abans d’arribar a ser un inútil destorb.
El moble vell que no s'adiu amb res
i que fa nosa!
Joan Gimeno. Montrodon, 27 de novembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada