Escolto aquesta nit els plors
d'aquell infant que un dia jo vaig ser.
Quin fred - em dic-, quan recordo l'esglai
que em trasbalsava eixorc quan la fosca
de la nit omplia de malsons i d'ombres
la destenyida cambra.
Ara, ja, gairebé mai ploro
ni em fa por la foscor.
Serà que m'he fet gran?
O que de tant plorar se m'ha esgotat el plor?
d'aquell infant que un dia jo vaig ser.
Quin fred - em dic-, quan recordo l'esglai
que em trasbalsava eixorc quan la fosca
de la nit omplia de malsons i d'ombres
la destenyida cambra.
Ara, ja, gairebé mai ploro
ni em fa por la foscor.
Serà que m'he fet gran?
O que de tant plorar se m'ha esgotat el plor?
Acluco els ulls, em colgo al llit i penso
que fer-se vell no és pas ni molt dolent
ni tampoc massa bo. És, a tot estirar,
un senzill accident, corrent i inevitable,
que al capdavall arriba.
Joan Gimeno. Montrodon, 16 de novembre de 2017
Trobo el poema un xic conformista perquè no hi ha més remei, peró tu poèticament paleses una altra tendència aquella que dóna valor a la persona i fa lluir la seva dignitat, aquella que surt de l'ànima. Amb la poesia ens fem millors.
ResponEliminaM'agrada la lectura que en cas, Joan
EliminaTot arriba Joan, el més important és treure-li el suc als records en forma de vers...
ResponEliminaQuin remei, Celestí.
Elimina