Has perdut l'escalf d'aquell que et va admirar,
com vas perdre, també, la saba verge
que abans t'omplia de fermesa.
I la lluïssor d'un cutis suau, del ferm mirall
de la perduda primavera.
T'has despenjat, ingràvida, caient del mirador
tossudament encimbellat a la brancada,
i raus a terra i empesa pel fred vent
com la il·lusió perduda d'un antic poeta.
Conserves però, la dignitat i l'escaiguda
gràcia natural que em fa exclamar, avui encara,
quan et veig: Oh Déu!,
com poder expressar tanta bellesa.
com vas perdre, també, la saba verge
que abans t'omplia de fermesa.
I la lluïssor d'un cutis suau, del ferm mirall
de la perduda primavera.
T'has despenjat, ingràvida, caient del mirador
tossudament encimbellat a la brancada,
i raus a terra i empesa pel fred vent
com la il·lusió perduda d'un antic poeta.
Conserves però, la dignitat i l'escaiguda
gràcia natural que em fa exclamar, avui encara,
quan et veig: Oh Déu!,
com poder expressar tanta bellesa.
Joan Gimeno. Montrodon, 14 de novembre de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada