dijous, 30 de març de 2017

Així com l’heura






















Vas arrelar-te a mi com ho fa l’heura.
Amb els teus dits, tossudament arrapats
a la meva pell convertida en escorça,
omplint d'humitats cada racó del tronc,
protegint-me, fins i tot, de les gelades
d'aquelles nits d'hivern que vàrem compartir.

I ara que has marxat sento la teva absència,
de nits tremolo amb el fred que s'acosta
i només guardo, enganxats a la pell
els senyals inequívocs del teu breu pas.

Ara que has fugit cercant més arbres,
més alts, més forts, d'una fusta millor,
on progressar grimpant per arribar més alt,
contemplo amb desencís indicis de les petges,
aquells menuts dits d'heura
                                      arrelats al meu cor.

                     Joan Gimeno.   Montrodon, 28 de març de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada