La vida a la via

Camino pensarós pel bell mig de la via
amb l'oïda atenta a si ve un tren.
Voleien els meus pensaments, grisos i espessos
com el fum també gris d'aquells vells trens
empesos per carbó i vapor d’aigua.

Els temps han canviat. Avui empenyen
aquests ginys uns quilowatts eteris i invisibles;
diu que el carbó, a més de ser molt brut,
contaminava i era massa lent per atrapar
uns temps moderns que fugen empaitats
per l'esperit novador d'uns enginyers
molt brillants i amb estudis i màsters.

Jo, nascut a mig camí de tants avenços,
recordo encara els trens que treien fum
arrossegant aquells vagons de fusta,
que duien un total aiguabarreig de l'àvia
amb el cistell, gallines, el guàrdia civil
i el capellà panxut, i on s'obria, fins i tot,
la finestreta si un dia d'estiu feia calor.

Un ronc soroll em despenja dels núvols.
Aparco els pobres pensaments per un moment.
Malgrat els anys, hi ha coses que no canvien.
S'acosta un tren xiulant perquè té pressa.
Em sembla que va tard. Igual que abans

Joan Gimeno.   Montrodon, 5 de desembre de 2016