dijous, 18 de febrer de 2016

Aquells cinc minuts darrers



        






         






 

No existeix cap dolor, ni un desconsol més fort
que el de la certitud d'un fet inevitable.
Quan veus que encara és viu, però saps
de ben segur que tot allò s'acaba.


Quan li mires els ulls i li dius: tot va bé,
tranquil, no passa res...
tot estant convençut que ell ho sap
i no pots enganyar-lo.


Quan tot s'hagi acabat no tindràs més consol
que plorar molt i fort per ofegar el neguit
del buit que t'ha deixat, que no omplirà ningú
encara que el temps passi.


Les llàgrimes, amb sal, tancaran les ferides.
Les velles cicatrius hi restaran, però,
per recordar el perquè d'aquell antic dolor
de tot el que vas perdre.



Joan Gimeno.     Montrodon, 18 de febrer de 2016


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada