Que la glòria dels morts, la gaudiran els vius

Allà, lluny, on convergeixen les fileres de xiprers,

on el camí s'acaba. Allà em trobaràs, esperant-te

tranquil, un cop superades totes les pors,

una vegada lliure de tota pertinença.

Esclau ja de ningú, fa temps que crio malves.

Fa temps, també, que tret de tu, ningú ja no em recorda;

que jau abandonat tot el que vaig escriure,

groguenc i empolsinat, al racó d'una lleixa.

No et pots ni imaginar el descans que suposa

un cop ets calç i pols, que ja res no t'importi.

I és que si soc algú, és només perquè tu em recordes.

És perquè algú em llegeix, que panteixo feixuc

a través d'uns vells versos i d'una nova veu.

A mi, tant se me'n fot. Tot.

Va ser quan era viu que un dia vaig tenir

desigs de transcendència. Et diré que a nosaltres,

totes les cuites dels vius ens són indiferents.

Tota la glòria dels morts la gaudiran els vius.

I és que els morts, no recordem ni haver viscut,

malgrat deixar el record.

Joan Gimeno.  Montrodon, 13 de gener de 2020