Ebri de tu vaig
beure, encara,
un darrer i amarg
glop de la teva metzina
mentre bastíem la
fàtua tramoia
de la tragèdia
d'un amor que agonitzava
a l'ombra
allargada dels nostres dos cossos
dessota un sol
esmorteït que es perdia a ponent.
Suats de desamor,
a l'alba, vam intuir l'inútil darrer esforç
que havíem
esmerçat en un estèril i va intent per estimar-nos.
Joan Gimeno. Montrodon, 10 de
gener de 2020
Per què sempre els millors poemes són els d'amor?, suposo per l'autenticitat que té el fet d'haver estimat en deliri algú i que tothom més o menys, si sent identificat.
ResponEliminamés o menys.
Elimina