Plora

No diguis res. I plora.
Pels reptes no assolits.
Pels amors eterns nonats.
Per les primaveres perdudes,
tantes, que han precedit
aquesta darrera i definitiva tardor
que, inclement, et vincla.

Deixa que la tristor que t'amara
la gola, vessi, fecunda, i es torni vers.
Plora el fracàs i esbandeix
el dolor al safareix sempre ple
de salabror de llàgrimes.

Amb sort, hi haurà qui, potser,
d'aquest darrer neguit, d'aquesta
pobra història, en treurà
un bell exemple enriquidor
del que no s'ha de fer
si el que has volgut és vèncer.

Plora!, com a darrer consol.
Que ja deia la mare 

que plorar, al capdavall 
i si més no, t'eixampla els pulmons.

Joan Gimeno.   Montrodon, 30 d’agost de 2017