Filaves fils d'oblit amb velles mans ossudes
per teixir sarges de records perduts
o enfilar agulles d'antics somnis
per sargir les restes d'una vida
esparracada pels anys i ja massa vivències.
Trenaves els records, barrejant estralls
de grans dolors amb les petites victòries
i en sortia un bleix gruixut, prenyat de grops
d'allò que tothom en diu vida.
Vella filadora, abillada de negre,
què veuen els teus ulls, ensorrats,
ara que gairebé no hi lluques?
Els pares, potser. O els germans.
O els companys perduts que van morir
de fam o de misèria aquell hivern
nevat d'un llunyà trenta-vuit?
Són massa anys per encabir-los tots
en un record, ara que el cap se te'n va
i sents com t'abandona a poc a poc la vida.
No parlaran de tu a cap llibre d'història.
Amb tu s'esvairan, com ho fa la boirina
els matins, penetrada pel sol,
tantes hores viscudes, perdudes
als camins plens de pols
d'aquells anys de postguerra.
per teixir sarges de records perduts
o enfilar agulles d'antics somnis
per sargir les restes d'una vida
esparracada pels anys i ja massa vivències.
Trenaves els records, barrejant estralls
de grans dolors amb les petites victòries
i en sortia un bleix gruixut, prenyat de grops
d'allò que tothom en diu vida.
Vella filadora, abillada de negre,
què veuen els teus ulls, ensorrats,
ara que gairebé no hi lluques?
Els pares, potser. O els germans.
O els companys perduts que van morir
de fam o de misèria aquell hivern
nevat d'un llunyà trenta-vuit?
Són massa anys per encabir-los tots
en un record, ara que el cap se te'n va
i sents com t'abandona a poc a poc la vida.
No parlaran de tu a cap llibre d'història.
Amb tu s'esvairan, com ho fa la boirina
els matins, penetrada pel sol,
tantes hores viscudes, perdudes
als camins plens de pols
d'aquells anys de postguerra.
Joan Gimeno. Montrodon, 4 d’agost de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada