dimecres, 1 de febrer de 2017

Set gats i una vida





 



















Deia Joan Oliver, 
que va tenir set dides, 
com els gats.
Jo, no. Jo he sigut diferent.
M'he afillat més de set gats,
mes no he conegut mai,
ni de ben lluny, cap dida.
Em va criar, diuen, i ho crec,
la meva santa mare
fins ben complerts
uns ganàpies tres anys.

M'han contat que portava,
arrossegant, una enorme
cadira i demanava, si us plau,
que s'hi assegués
i m'enfilava d'un bot
damunt la seva falda
esgratinyant dessota el seu vestit
per acabar grapejant,
amb deliri, la ferma sina
i endrapar com tot un general.

Han passat anys, molts,
i he vist marcir les seves sines,
les ubèrrimes mamelles
que van marcar, esponeroses,
els meus primers tres anys.
He contemplat, impotent,
emblanquir-se-li la bruna cabellera
i arrugar-se la pell tibant del coll,
perdre la lluor dels ulls color d'ametlla,
i avançar amb el pas vacil·lant
i amb tremolor a les mans.

Avui ja sóc jo qui veu
com m'emblanquino el cap,
com se'm marceix la pell
i qui, sens dubte, tentinejarà
insegur d'ací a ben poc.
No oblidaré mai, però,
per temps que em quedi,
el record de la que em va parir.

Ho he dit abans i ho repeteixo ara.
Tot gaudint d'una vida
que ja se'm fa prou llarga
he tingut molts més gats
que dides Pere Quart.

He gaudit de molts gats
i de moments feliços
però us puc ben jurar
que no he conegut dida.
Em va bastar la mare
que Déu em va donar.

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 de gener de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada