Ninot de drap

He fet camins endins de la meva cuirassa
cercant un bri d'aquell antic infant,
mes, és en va tota inútil recerca,
sóc un terrós endurit per un excés de sol.

Ja no tinc cor, no trobaràs l'essència,
la bonhomia fa temps que em va deixar,
d'aquell bon jan ja no queda presència
dedins l'eixut i arrugat embolcall.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 de febrer de 2017

Les hores

Van esdevenir eternes mentre esperàvem

uns senyals que mai van arribar.

Tantes vides i un reguitzell d'esperances

morigerades  morien sense que Elles

s'apressessin gens ni mica.

A l'horitzó la fumera de les runes en flames

anunciava ja aquell temut final, la imatge

colpidora dels guanyadors entrant al poble

vençudes les darreres i inútils resistències.

Però Elles seguien , calmoses , la seva desfilada

alienes als batecs d'uns cors plorosos i ofegats,

colrats per un sol que no escalfava.

Van esdevenir eternes.

Mentre tants morien.

Mentre més fugien.

Mentre tots patien l'oprobi d'aquell

que se sap vençut però no es resigna.

Van esdevenir eternes, Elles,

aquelles  Hores  de febrer , gelades.

Joan Gimeno.    Bellaterra , 6 de març de 2012

De proses i poemes

No puc, ni volent,
expressar amb claredat

aquells lligams tan ferms
que m’unien a tu.
La llum suau de la teva mirada
desfeia, de lluny, la neu
que glaçava els cims més alts
de tots els meus grans dubtes.

Altres amors han volgut revifar
amb molt belles cançons
l'escalf d'aquells matins,
de quan rebíem nus
els rajos del nou sol.

Malgrat tot, sé que mai
no et tornaré a tenir
ni gaudiré mirant
la teva dolça faç
ni el reflex dels teus ulls,
sensuals i amarats de petons,
i em quedaré només
amb la imatge que fuig
pel pendís d'un record
que si ahir em va donar
un abrandat poema,
se m'ha tornat avui
la més prosaica prosa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 1r  de febrer de 2017

Set gats i una vida

 

Deia Joan Oliver, 

que va tenir set dides, 

com els gats.
Jo, no. Jo he sigut diferent.
M'he afillat més de set gats,
mes no he conegut mai,
ni de ben lluny, cap dida.
Em va criar, diuen, i ho crec,
la meva santa mare
fins ben complerts
uns ganàpies tres anys.

M'han contat que portava,
arrossegant, una enorme
cadira i demanava, si us plau,
que s'hi assegués
i m'enfilava d'un bot
damunt la seva falda
esgratinyant dessota el seu vestit
per acabar grapejant,

amb deliri, la ferma sina

i endrapar com tot un general.

Han passat anys, molts,
i he vist marcir les seves sines,
les ubèrrimes mamelles
que van marcar, esponeroses,
els meus primers tres anys.
He contemplat, impotent,
emblanquir-se-li la bruna cabellera
i arrugar-se la pell tibant del coll,
perdre la lluor dels ulls color d'ametlla,
i avançar amb el pas vacil·lant
i amb tremolor a les mans.

Avui ja sóc jo qui veu
com m'emblanquino el cap,
com se'm marceix la pell
i qui, sens dubte, tentinejarà
insegur d'ací a ben poc.
No oblidaré mai, però,
per temps que em quedi,
el record de la que em va parir.

Ho he dit abans i ho repeteixo ara.
Tot gaudint d'una vida
que ja se'm fa prou llarga
he tingut molts més gats
que dides Pere Quart.

He gaudit de molts gats

i de moments feliços

però us puc ben jurar

que no he conegut dida.

Em va bastar la mare

que Déu em va donar.

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 de gener de 2017