Com un diable als teulats

M'hauré enfilat mil cops a les teulades

del meu poble petit de somni adolescent.

I hauré vist els gats buscant parella

les llargues nits gelades de febrer.

També he llucat algun veí

quan ebri torna a casa

per fotre llenya a la pobra muller.

He observat, pacient, la vella xemeneia,

fumarola de fusta consumida

capaç d'empudegar la lluna riallera;

i algun llum groguenc encara encès

a la finestra d'un jove que estudia.

Ara, que gairebé mai no surto,

m'han dit que els gats

són emigrants als camps de l'extraradi,

i el vi segueix tenint fidels addictes;

que el fum de les calderes no és de llenya

i la llum d'aquell qui estudia ja no és groga.

Enyoro aquelles nits, no perquè el fet

d'esdevenir dels temps les hagi transformades,

el progrés i el temps es veu que tot ho canvien.

Ho faig pel malastruc fet de no poder enfilar-me

-les cames ja no em porten, tant se val-

per passar fred, xafardejar a les fosques,

deixar volar l'esperit i escoltar els gats.

Joan Gimeno.  Montrodon, 13 de novembre de 2018