No hi ha llunes de sang.
Són un miratge.
Tal com sóc jo.
Ni tan excels com tu em
veus,
estimada, ni tan malvat
com hi ha gent que diu.
Segueix el seu camí,
aliena i impertorbable,
ella.
I jo m'esmerço,
entossudit,
a seguir el meu destí.
Un joc de llums
entre el sol i la terra
és qui tenyeix la lluna
de vermell.
I és el destí, que em va
a favor
o en contra, qui em fa
semblar
més sant o més mesquí.
Joan. Gimeno. Montrodon, 24 de juliol
de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada