divendres, 29 d’abril de 2016

Lluna plena

 


















Veig, com sempre, la lluna que s'enfila
més amunt dels pins, més lluny
del territori, pedregós i sec, que habiten
els meus  eterns conflictes.


M'han dit que els darrers estudis certifiquen
que marxes, que ens deixes. Que avui,
com deia la vella medalla de l'amor,
ets més lluny que ahir però menys que demà.


Espera'm. No em deixis encara.
Pren l'ofrena que et faig d'aquest meu
ancestral dolor que sempre arrossego,
pelegrí insomne, les nits de lluna plena.


Joan Gimeno.   Montrodon, 29 d'abril de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada