Camí del cel

Gaudim del vi,
que el bon arrop,
fill del raïm,
faci feliç
l'humà que tem
no suportar
la realitat
del món cruel
que es fa sovint
de mal pair
si no és regat
d'un bon vinet.

Que si bevem,
ens oblidem
dels mals de cap
podent gaudir
d'un estat dolç,
despreocupat,
inconscient.

Que és quan dormim
que no pequem,
i si hem vingut
al món cruel
per anar al cel,
dormim, torrats,
ben abeurats
per dormir molt
i no pecar.

El vi serà,
al capdavall,
un bon remei
pel cristià,
que vol ser bo

i aconseguir
la salvació.

Que si torrat
ets molt més prest
a perdonar,
si anem beguts,
segur que Déu
també, gentil,
perdonarà.

Que ja és sabut,
de fet, segur
que ho sap tothom
i és profecia,
que sense vi,
al món cruel,
no hi ha perdó.

Joan Gimeno.   Montrodon, 7 de març de 2018

Lilaina

Gràcies, Jordi, 
per la teva incansable 
tasca de recerca de mots
quasi oblidats

Guardo el tresor d'aquella tosca pipa,
lilaina mínima,  tallada destrament
d'un tascó d'alzinot, penyora
adolescent d'amor immaculat.

Me la vas oferir, sabent que no fumava,
i malgrat tenir  tan poc valor, s'asseu,
des de llavors i al meu cel, a la dreta de Déu Pare.

Preuat record tallat en fusta negra
que reverdeix un cor ja revellit.
Estri preuat que sempre m'acompanya
i que, quan estic sol, encara em poso als llavis,
molt tendrament, com si et besés a tu.

Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de març de 2018

M’han dit

M'han dit que el sol esclatarà
cansat de donar escalf i llum
a gent desagraïda.
Bonic castell de focs final
el que ens espera.

Però no cal pas patir.
Diuen que això ha de passar
d'ací a molts milions d'anys.
Que mentrestant la terra girarà
i s'obriran les flors al clam
d'una exultant i orgullosa primavera.

Esclatarà, sí. Però aquell dia,
nosaltres, farà temps que haurem
deixat enrere xafogosos estius
i fresques primaveres, i viurem
-o morirem, depèn de com ho vulgueu veure-
hiverns molt crus i ens perdrem
aquell darrer i impressionant muntatge.

Joan Gimeno.  Montrodon, 13 de març de 2018

La vida és un tango i la mort un ‘pasodoble’

No em parlis, Joan, de guions mal escrits.
Tinc un sainet, per vida. Un escenari
carregat de portes per on, ara i adés,
entren i surten perspicus personatges.
Els uns, amatents, però els altres rancuniosos.

I, ruc de mi, em costa Déu i ajuda
discernir clarament les intencions que duen.
Ferit de mort per punyents agullons
resto dempeus al descarnat escenari.

Sóc com el brau. Un agònic panteix,
i el bramul angoixat que implora 
un amor impossible,  tot esperant la mort.

Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de març de 2018

Tanta roba i tan poc sabó

No cal pas que t'hi esmercis fins a l’esgotament.
Que no hi haurà mai prou temps per tot.
Davant teu, un ventall immens, impossible
d'abastar només en una vida.

Cal destriar bé el gra de la palla.
Centrar l'esforç en el més important.
Quan marxis, deixaràs de ben segur,
molta feina no feta, ni tan sols començada.

No cal que t'hi capfiquis. Fes un pas al costat
i deixa, satisfet, que penquin els altres.
Així i tot, tampoc ells, no acabaran la feina.

Joan Gimeno.   Montrodon, 9 de març de 2018