Lilaina

Gràcies, Jordi, 
per la teva incansable 
tasca de recerca de mots
quasi oblidats

Guardo el tresor d'aquella tosca pipa,
lilaina mínima,  tallada destrament
d'un tascó d'alzinot, penyora
adolescent d'amor immaculat.

Me la vas oferir, sabent que no fumava,
i malgrat tenir  tan poc valor, s'asseu,
des de llavors i al meu cel, a la dreta de Déu Pare.

Preuat record tallat en fusta negra
que reverdeix un cor ja revellit.
Estri preuat que sempre m'acompanya
i que, quan estic sol, encara em poso als llavis,
molt tendrament, com si et besés a tu.

Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de març de 2018