Teniu, els costaners, la sort
d'un paisatge continu,
on mar i cel es besen i perllonguen.
Un camí de blaus que permet somiar
en un demà curull de mil netes promeses.
Hi ha, però, la gent de terra endins, com jo,
que amb els peus ben arrelats al sòl,
veiem com s'estén fins a arribar a un punt
on el verd s'emmascara del gris de llunyania
i besa, tímid i enamorat, la celístia
que va des d'allà fins a l'infinit.
El mateix infinit que lluu a la marina.
Un cel, al capdavall, per a tots igual.
Joan Gimeno. Montrodon, 8 de setembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada