Com dol, Pius, una absència
S'esmuny la fina arena del vell rellotge.
Moren els segons gastats en l'absència.
Arrenglerats, esperen pacients
l'instant precís per immolar-se,
llançar-se al buit d'un pou de transparències.
Milers de cossos menuts, daurats bocins
de primigènia roca, reposen en un munt
de vanes esperances no viscudes
que esdevenen inassolits instants
que el destí insensible ens ha furtat.
El meu dolor, estimada, ni minva ni s'acaba,
incomptable i etern com l'arena a la costa.
Mentrestant, segueix, al rellotge i al cor, la pluja de segons,
devessall etern de llàgrimes daurades que mai no finiran.
No cal amoïnar-s'hi, però, res s'hi pot fer.
Que mai s'acabarà, a la platja, ni el temps ni l'infinit dolor.
Serà per sorra!
Joan Gimeno. Montrodon, 20 de setembre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada