Insomni

Retinc com un tresor a la retina

la imatge d'aquella dona estimada,

cabell ros, ulls de mel i una pell fina,

dormint al meu costat de matinada.

Batega el cor com corser desbocat

al galop, sense fre, quan ella em mira

jaient mig defallida al meu costat

i la veig mandrejar i com respira.

La musa dels poemes més ardents

aquella que em fa perdre matinades,

que em roba els cinc sentits, tots ells pendents

dels jocs de dues sines setinades.

Com em lliga, m'abdueix i em descol·loca

la visió de les eternes cames,

com esca del pecat  per una boca

tothora capficada per besar-les.

Joan Gimeno.  Montrodon, 31 d’octubre de 2019