He escrit cançons d'amor,
i també de pèrdua.
Un dolor imaginat, un bell dolor
acolorit per cantar aquell altre,
real i fosc que vaig sofrir
i que em nafra.
Plora un bandoneó fictici
sota un fanal, no menys imaginat,
d'un carrer de llambordes ploroses
d'un barri de tango argentí.
Un bonic dolor imaginat
embolcallat de belles estampes
per fer-lo atractiu.
Tot, per no veure com plora
un cor trencat pel dolor, real,
que em va infligir un amor prosaic,
sense cap glamur
però punyent i esquerp,
que refusà estimar-me.
No, no va estar mai exòtic,
tal com dic als versos,
el meu vell amor.
Va ser trist i egoista.
Com són els amors. Els reals.
Quan s'acaben.
Joan Gimeno. Montrodon, 11 de juny de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada