Això, no és un sonet
ni jo sóc Francesc Vicenç Garcia.
No és la seva formosa dama de cabell
negre que es pentinava
amb una pinta
de marfil, però podria
haver-ho estat,
uns anys més tard.
Erma,
però encara ferma.
Es mirava
el ventre eixut
al vell mirall.
Mai fecundada
per l'anhelada esperma,
aquella terra plana,
aquella antiga berma,
es corba avui,
s'estova
i es despenja
sense haver arribat mai
a donar fruit.
Déu, quin neguit
d'haver malbaratat
tot un seguit
d'òvuls despresos
del seu si
sense poder arribar
mai a aconseguir
caçar-ne i fecundar-ne cap
i així engendrar el fill aquell
que fou tan desitjat.
que fou tan desitjat.
Joan Gimeno. Montrodon, 7 de juny de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada