I començarem un Any
Nou
igual que tots
els altres.
Grans ideals i
salvarem el món.
Amb un xic de
sort i una petita empenta
farem possibles
tots aquests ideals.
Però vindrà
febrer, i març i abril i maig, i juny...
I tota aquella
empenta transmutarà
en groc paper
mullat. Que enguany la sort,
tal com farà la pluja, esdevindrà
escassa i salobre
i molt mal repartida;
les empentes
s'hauran exhaurit tractant de sobreviure
i ens pesaran amb escreix els
peus de tant trepitjar sang.
Què importa si
més enllà de l'horitzó hi ha algú
que pateix de gana i
d'opressió, i aquí els botxins
traïdors al nostre poble ens
porten a escorxar.
Que el món és món
i així serà, com l'hem fet entre tots .
És l'estranya
condició de l'home, que es deleix
pels fets sublims
envers el seu proïsme
i al mateix temps
s'esmerça a preservar
el benestar, migrat,
que dona el patrimoni.
No hi ha prou or al
món per satisfer tants rics, ni peix al mar,
ni fruits dona la
terra per engreixar tants homes cobdiciosos.
Doncs si és així,
no us feu pas mala sang.
Ni cal, tampoc, fer tan lloables propòsits,
que acabarem per
fer el que fa tothom:
Al Juliol, un
gran badall mirant-nos el melic,
estiuenc,
assolellat, descansat i rodó...
al mig d'una becaina.
Joan Gimeno. Montrodon, 1r de gener de 2020
