Fe, esperança i...

No vull caritat.

Callaré a contracor i m'enduré el silenci
i la paraula no dita a les profundes simes
on regna un fred que glaça els ossos
i fa petar les dents dels condemnats que hi viuen.

Callaré, i tornaré, captiu, al món soterrat
dels homes que un dia, de tant esperar,
van perdre la fe quan ja havien perdut,
                                        feia temps,
                                                    l'esperança.

Joan Gimeno.   Montrodon, 4 d’octubre de 2016

Ha vingut per quedar-se

Sempre he sabut que m'espiaves.
Amagada al racó més pregon,
allà on no arriba la llum ni les mirades
d'altri. Insolent i foteta has esperat
caçadora pacient, que decaigués
el meu esperit cansat d'atendre
algú que mai no ha d'arribar.

I quan ha arribat aquell moment precís
que ha decaigut la meva temprança,
t'has presentat i m'has dit desimbolta
com sols ho fan els que són vells amics:

Sóc jo, Joan. He vingut per quedar-me. 

Sóc jo, Joan, la teva solitud!

Joan Gimeno.  Montrodon, 26 de setembre  de 2016

No passa res

 

No serà res, en pots estar segur.
Quan haguem mor
tot això que avui tant et desvetlla
ja serà part d'uns vells llibres d'història.

I com bé saps, la història es repeteix,
indefinidament, per mor de l'estupidesa
increïble de l'espècie.

No n'aprendrem mai. Ni que ens matin.
Ja t'ho he dit, no passa res!

Ja vam perdre una guerra!

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 d’octubre de 2016

No sé ni declarar la guerra

No sóc poeta. Tampoc vull ser-ho.
Escric només, i ho faig amb ratlles curtes
per expressar un mal que duc a dintre.
Un mal molt  vell, heretat dels besavis
que van marxar d'un poble d'Aragó
empesos per la gana.

Un mal que creix quan veig tant lladre ric
i gernacions de pobra gent honrada fugint
d'un mal que han dissenyat per a ells
grassos banquers i polítics corruptes.

No sóc poeta. I crec que ja ho he dit.
No serveixo per a res. Potser
i si voleu, ni per a escriure 
o declarar la guerra al capital.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 d’octubre de 2016

Quan sigui hora

Xop de records, amarat de malenconia
i d'esperances vanes, reciclo imatges
ratades pel temps i esgrogueïdes per les llàgrimes
salades que vaig vessar a balquena.

Els amors no assolits...
al contenidor negre, on va tot el que mai no ha passat.
Els que em varen trair...
al vermell, com la sang que van vessar a cada punyalada.

I aquells que he viscut i que m'han correspost?...
on els hauré de deixar quan m'arribarà  l'hora,
si no em podré endur res?

Joan Gimeno.  Montrodon, 3 d’octubre de 2016

Finestres de llum

 


















Ja sé que creaves estels amb la imaginació,
i amb la mirada.  No, amb la mirada feies miracles.
Els miracles presentits de donar pas a  la llum 
obrint finestres sense pollegueres a les ànimes cautives
d'una galàxia a les fosques. Com, ara, la meva.

Joan Gimeno. Montrodon, 2 d'octubre de 2016