Deia en Miquel, declarar-se vençut.
Com jo, també,
car que ja ho he fet tot.
D'avui enllà, només menjar, dormir,
llegir i escriure, poc i repetint
camins que ja he solcat infinites vegades.
Que quan ets vell ja no et queda per fer
res que sigui nou, brillant o engrescador.
Al capdavall, els anys, són com la sorra
i les fulles que amb el temps
enterraran les velles calçades per on abans
transitaven pressosos rics mercaders
amb briosos corsers i pobres indigents
arrossegant les gastades sandàlies.
I jo, ara, colgat, soc cendra que es barreja
amb un sòl ric, per nodrir els verms
i les arrels profundes.
Em queda, només, la petita esperança
de rebrollar un dia en algun roure nou
o donar fruit en la nova pomera
per veure, del capdamunt d'una branca,
com surt el sol un matí xafogós
de qualsevol i futura primavera.
Joan Gimeno. Montrodon, 11 de juny de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada