Tan lluny

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Damunt el cap duia un cel blau

 

immaculat, immens, sense cap núvol.

 

A terra, a sota els seus peus cansats,

 

tota la iniquitat d'un dia a dia buit.

 

Que lluny que han quedat amors i amics

 

un cop que s'ha fet vell.

 

 

Dues realitats que són les dues cares

 

d'una mateixa vida. A terra, tan a prop,

 

desencís i esperances vençudes.

 

 

L'antic desfici i el desig de viure,

 

a dalt, al cel. Tan fugissers, 

 

                                  tan breus,

                                                      

                                                tan lluny.

 

 

 

Joan Gimeno.    Montrodon, 13 de maig de 2020