Un dia seré mort

                      Un dia seré mort

                                  i encara serà tarda.

                                  M.M.i P.

Quina tarda més trista.
Seré pols pels camins
i nodriré sembrats
per tal que el blat verdegi.

Seré un nom oblidat
i una música muda
ressonant insistent
a l'oïda cansada
d'aquella dona amiga.
Els meus versos seran
un adagio molt lent
que ningú servarà.

Jo, com tu, amic Miquel,
també em vull perdurable
i reso cada nit
a un Déu desconegut
en un intent fallit
de deixar el meu record.

De perdurar en la veu
dels vius, quan sigui mort.

Joan Gimeno.    Montrodon, 29 d’abril de 2016