dimecres, 16 de març de 2016

De lluny

 
























M'agrada que m'estimis.
Però de lluny!
Sentir la lleu presència
i el vent d'aquestes ales,
quan voleies, tendra, girant
al meu voltant, m'agrada.


Pensa que dos no seran mai un de sol,
malgrat que tothom ens ho diu sempre.
Un gran  amor, d'aquells que s'escriuen en negreta,
no serà mai, per molt que ho intentem, un sol amor.
Són sempre dos. I cadascú du el seu.


Sé que ara em veus com un lluent bell sol,
però no t'oblidis, mai, que sóc només,
uns quants fotons que ens lliura la bombeta.
Ícar modern, ets tendra papallona
que es deixa endur per un sobtat rampell.


Estima'm, sí. 

               Però de lluny. 
                           No se m'acostis massa.
Això que tant t'atrau de mi
                               et cremarà les ales!


Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de març de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada