No amb ganivets. Ni amb trets.
No emmetzinat, ni empès al buit
del més alt gratacel.
Jo vaig morir aquell vespre,
d'un mot assertiu, sortit dels teus llavis
pintats, inclements i burletes.
Avui sé, massa tard, que fereixen més els mots,
que poden ser més freds i causar més dolor,
que les ganivetades.
Joan Gimeno. Montrodon, 24 de desembre de 2020
Vaig desertar de mi.
Vaig oblidar els delits que m’havien guiat.
Des d’aleshores esdevinguí un mort vivent,
una carcassa buida.
Vagarejo, ara, pel món, tot rumiant
en quin instant vaig ser conscient
d'aquesta condició de ridícul mortal.
Qui va ser aquell que m’obrí els ulls,
qui em va mostrar de veritat qui era?
Un Déu furtiu? O potser un altre jo
molt més centrat, més crític, més seré.
Joan Gimeno. Montrodon, 24 de desembre de 2020
Ja no fa por, la por.
Quan s'arriba al final de la via,
quan saps que no et queda res a perdre,
quan s'ha esvanit qualque bri d'esperança,
quan veus que ja s'ha fet tot el que era possible
i que bé o malament has acabat la tasca.
Ja no et fa por, la por, quan ja no hi ha sortida.
Joan Gimeno. Montrodon, 3 de gener de 2021
