De terra estant

 

 

 

 

 

 

 

Teniu, els costaners, la sort

d'un paisatge continu,

on mar i cel es besen i perllonguen.

Un camí de blaus que permet somiar

en un demà curull de mil netes promeses.

 

Hi ha, però, la gent de terra endins, com jo,

que amb els peus ben arrelats al sòl,

veiem com s'estén fins a arribar a un punt

on el verd s'emmascara del gris de llunyania

i besa, tímid i enamorat, la celístia

que va des d'allà fins a l'infinit.

 

El mateix infinit que lluu a la marina.

Un cel, al capdavall, per a tots igual.

 

Joan Gimeno.   Montrodon, 8 de setembre de 2020

Que estrany, el cor

 

 

No hi ha desert, a tot el món, ni prou sorra

 

per sepultar aquell vell i enorme amor.

 

Tampoc hi ha temps a l'infinit del temps

 

per fer oblidar tot el que vam gaudir.

 

 

Que estrany, el cor humà,

 

que tan petit com és pot encabir 

 

als seus batecs un sentiment tan gran 

 

que em porta, tot volant, vers tu, 

 

pel damunt de deserts i dels mars tenebrosos 

 

malgrat que raguis lluny fora del meu abast.

 

 

Joan Gimeno.  Montrodon, 29 d’agost  de 2020

El miratge de l’Arca o Soliloqui en temps de desencís

 

 

Nedàvem, enfebrats, per atrapar la gran nau,

 

desafiant onades gegantines, bracejant aferrissats

 

i neguitosos per assolir un estatus benestant

 

al ventre sec i acollidor del buc.

 

 

Rucs de nosaltres que no vam saber veure

 

que ni el mar embravit era l'infern

 

ni la terra que deixàvem, el virtual purgatori.

 

Com tampoc va ser, al capdavall, l'Arca -oi Noè-

 

el refugi o el cel que un dia ens van prometre.

 

 

 

Joan Gimeno.   Montrodon, 18 de juny de 2020