Herència malastruga

Se m'escapa la ploma de les mans,

s'escola la tinta quan escric

i taca, inútilment, el paper blanc

quan guixo a batzegades

les meves impressions.

Hauré, potser, perdut la inspiració?

O bé és que el meu món,

arran de repetir-se tan sovint

ha arribat al punt de ja no plaure'm.

Herència malastruga,

aquest gran cansament

quan la il·lusió ja et manca.

Joan Gimeno.  Montrodon, 20 de febrer de 2020

Malson

Ingràvid, vagarejo una existència

buida i inútil que a poc a poc s'acaba.

Submergit al blau més pregon

d'un mar de dubtes, gaudeixo, o no,

de la sal que em conserva un cos

que no es corromp del tot.

El meu esperit, però, ja és mort.

Avui fa anys que em va deixar.

Va ser un vespre d'hivern,

com el d'avui, quan el mirall

va palesar la maleïda arruga.

Des d'aleshores m'entesto a respirar

- com si això fos prova de res-

un aire estrany que poc o molt recordo

mentre ella, incansable, procrea.

Es multiplica..., es multiplica...

Joan Gimeno.   Montrodon, 19 de febrer de 2020

Només una abraçada

Em va deixar només una abraçada,

un dolç record de la seva sentor

i del caliu etern d'aquella brasa

que encara ara cou, en somort,  

                         el nostre antic amor.

Joan Gimeno.   Montrodon, 16 de febrer de 2020