Senyera

Quatre barres i un pal
per bastir una senyera.
Curiós pentagrama
per la gran simfonia
d'aquesta nostra lluita.

Joan Gimeno. Montrodon, 5 d'abril de 2019

...i a més, és impossible.

 





















Me n'aniré deixant per fer
més de mil i una coses.
Però marxaré tranquil,
que al capdavall
-i ho sabem tots-
no sempre és tot possible.

Joan Gimeno. Montrodon, 4 d'abril de 2019

Ochi Chernye

 

No pots enterrar el desig

rere uns barrots de pestanyes.

Que els teus ulls són sobirans

i em diuen el que tu amagues

quan espurnegen anhels

o somiquegen delits

tot esperant les carícies

dels capcirons dels meus dits.

No cal negar l'evidència

d'allò que sentim tots dos

i rebutjar el que és tan obvi

havent d'admetre-ho tantost.

Joan Gimeno.   Montrodon, 3 d’abril de 2019

...i malgrat tots... la primavera!

Alcem-nos decidits, com un sol home,
i palplantats davant d'aquells que ens volen deturar
mostrem-nos ferms i decidits. Ni un pas enrere.
Que ja és sabut que ningú no ha pogut aturar,
                                                                      mai, 
                                                                           la primavera.

Joan Gimeno. Montrodon, 29 de març de 2019

Atles i Millo

 
























Quiet. Immòbil.
Atles pateix.

No és pas pel pes suportat
pel càstig dat per Zeus.

Amb les dues mans sosté
la Terra tot fent equilibris
a les seves espatlles.
Amb una mà a cada extrem
d'un cercle imaginari
que en diuen equador
suporta l'angoixa
de no poder  evadir-se
 i estar obligat a oir 
tantes mentides
que diuen, sense mida,
avui a algun jutjat.

Pobre gegant!
Condemnat a escoltar
eternament la farsa absurda
de l'absurd tribunal.


Joan Gimeno.   Montrodon, 5 de març de 2019

De tombes i creus

 

















Si veus els vencedors
desfilar sota pal·li,
envoltats de purpurats i creus:
pren-te un instant, reflexiona i pregunta't:
Què fan tantes creus sense tomba
mentre hi ha, encara, tantes tombes
sense creu?

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de febrer de 2019

Saps amor? Malgrat el temps cruel, quan tot se m’entumeixi... em quedarà la llengua

 

  

Reposa. Deixa'm fer.

Acaronaré cada racó del teu cos

amb precisos mots que parlin de sexe

i d’un futur curull de plaers insondables.

T'excitaré lentament, sense oblidar

cap lloc on tinguis un anhel.

Panteixa. Sanglota. Escolta la bonior

dels nostres cors a una.

Estremeix-te si vols.

Defalleix a l'encant de les meves paraules.

Et besaré suaument, mussitant-te a l'orella

mil humides imatges.

Car la paraula és meva, i poeta com soc,

malgrat el temps cruel

        i el meu creixent declivi,

                                        encara...

                                            t'embogiré amb la llengua.

Joan Gimeno.   Montrodon, 19 de novembre de 2018