...i malgrat tots... la primavera!

Alcem-nos decidits, com un sol home,
i palplantats davant d'aquells que ens volen deturar
mostrem-nos ferms i decidits. Ni un pas enrere.
Que ja és sabut que ningú no ha pogut aturar,
                                                                      mai, 
                                                                           la primavera.

Joan Gimeno. Montrodon, 29 de març de 2019

Atles i Millo

 
























Quiet. Immòbil.
Atles pateix.

No és pas pel pes suportat
pel càstig dat per Zeus.

Amb les dues mans sosté
la Terra tot fent equilibris
a les seves espatlles.
Amb una mà a cada extrem
d'un cercle imaginari
que en diuen equador
suporta l'angoixa
de no poder  evadir-se
 i estar obligat a oir 
tantes mentides
que diuen, sense mida,
avui a algun jutjat.

Pobre gegant!
Condemnat a escoltar
eternament la farsa absurda
de l'absurd tribunal.


Joan Gimeno.   Montrodon, 5 de març de 2019

De tombes i creus

 

















Si veus els vencedors
desfilar sota pal·li,
envoltats de purpurats i creus:
pren-te un instant, reflexiona i pregunta't:
Què fan tantes creus sense tomba
mentre hi ha, encara, tantes tombes
sense creu?

Joan Gimeno.   Montrodon, 26 de febrer de 2019

Saps amor? Malgrat el temps cruel, quan tot se m’entumeixi... em quedarà la llengua

 

  

Reposa. Deixa'm fer.

Acaronaré cada racó del teu cos

amb precisos mots que parlin de sexe

i d’un futur curull de plaers insondables.

T'excitaré lentament, sense oblidar

cap lloc on tinguis un anhel.

Panteixa. Sanglota. Escolta la bonior

dels nostres cors a una.

Estremeix-te si vols.

Defalleix a l'encant de les meves paraules.

Et besaré suaument, mussitant-te a l'orella

mil humides imatges.

Car la paraula és meva, i poeta com soc,

malgrat el temps cruel

        i el meu creixent declivi,

                                        encara...

                                            t'embogiré amb la llengua.

Joan Gimeno.   Montrodon, 19 de novembre de 2018

E come potevamo noi cantare...

  E come potevamo noi cantare

   con il piede straniero sopra il cuore...

            Salvatore Quasimodo,  1945

No cantem victòria.

Perquè no hem vençut, encara.

Lluitem per espolsar un jou

feixuc que fa ja massa anys

duem a les espatlles.

Lluitem, sí. Però no podem cantar.

Que encara no hem vençut

i no podem cantar victòria...

Per no poder no podem, mesells,

ni simplement cantar.

Joan Gimeno.   Montrodon, 2 de febrer de 2019

Deia, avui, en Joan Armengol que 'no queda un pam de blau'

Avui, que he vist marxar

empresonats aquells que vam votar,

avui que han trepitjat, un altre cop,

els drets fonamentals

de tot el nostre poble, us he de dir

que no és pas el blau allò que s'extingeix.

Que no queda un pam de net, a Espanya

i, ni la nit que han profanat és verge

ni els camins de l'amor no seran mai

els seus, botxins il·lustres,

togats sense vergonya.

Que passin, sí. I que ho facin de pressa.

I que un mal vent se'ls endugui

sud enllà. Cap a la seves terres.

Per no tornar mai més.

          Joan Gimeno.   Montrodon, 1 de febrer de 2019