I conreada amb desfici al llarg dels segles
puja ufanosa la catalana planta
que veient passar les llargues nits i els dies,
pugna per no voler mai quedar-se al marge
d'aquesta lluita constant, que dóna llustre
i amara el real desig
d'obtenir glòria.
Quan la seva gent
s'aixeca i cara planta,
el premi, de bell nou, serà la glòria
perseguida fermament ja fa tants dies.
Que perduri més enllà de tots els segles
i que creixi la senyera als camps i als marges,
i als carrers de les ciutats els doni llustre.
El temps passa rabent i s'acosten dies
on s'haurà de decidir, no tindrem marge
d'error, fa ja massa temps, fa massa segles
que vivim com en somort, sense cap llustre
d'ençà de l'infaust Decret de Nova Planta
que arrabassà d'un sol cop la nostra glòria.
S'ha post el sol. Quan vivim l'infernal llustre
d'un clarobscur on se'ns amaga la glòria,
no és pas per por que vam penar els tres segles,
que hom escriu deixant en blanc sempre algun marge.
És la prudència de qui espera els dies
per abatre de bell nou
la vella planta.
Forja una estirp irreductible, fa segles,
la nostra sang, que batega i
cerca glòria
i s'enrogeix, encara
un punt més, quan planta
cara a l’opressor, roí, que ens manté al marge
del progrés i ens vol esclaus, sense cap llustre
que pugui recordar els nostres grans dies.
Ara farem un país de
nova planta
de les antigues llavors de
fa tres segles
i sembrarem jove vida al camps i als marges,
que florirà molt joiosa obrint-se a uns dies
que seran de ben segur d'immensa glòria
i ens permetran retornar a l'antic llustre.
Mai s'haurà vist tal planta amb tanta glòria
creixent al marge de cap altre segle
que hagi donat tants dies de tant llustre.
Joan Gimeno. Montrodon, 12 de setembre de 2018
