Presoners d’un passat

Presoners d'un passat,
amb grillons rovellats
per la sal de les llàgrimes,
poem el desencís
de no sentir-nos lliures.

L'esclavatge permès,
ja fa massa anys que dura.
Qui de nosaltres esdevindrà el ferrer
que pugui trencar els lligams
                                   que ens retenen?

Joan Gimeno.   Montrodon, 13 de febrer de 2017

Aquell color, esvaït, de les fotos

No oblidaré el teu record
ni llençaré al foc les teves fotografies.
Ja sé que em fan mal, però malgrat tot,
sóc el que sóc pel que vam viure junts.
I el que hem viscut ens ha forjat,
amb els records, comuns,
i amb les imatges sèpia.

Joan Gimeno.   Montrodon, 14 de febrer de 2017

No cal que ens jutgeu. Som i estem

Som el que som
i estem on ens porta la vida.
Podrem caminar per camins infinits
i veure mons on la gent és estranya,
però durem sempre la primera llum
d'aquell indret petit on vam aprendre
per primer cop el que seríem sempre.

Malgrat el ritme incessant de les ones,
no podrà el mar de viure regirar-nos,
despullar-nos de la rel aquesta que ens ancora.
Sabem sempre el què som i aquell destí,
que amatent, ens espera.

Hi ha un camí molt dur al nostre davant.
Però sabem que hem de seguir i amb qui comptem.
Per dur i per costerut que sigui, el camí.
Perquè és el nostre.

Joan Gimeno.  Montrodon, 10 de febrer de 2017

La lliçó del mirall

No és cruel el mirall
per reflectir la vida.
És just, i prou.
La justícia, sovint,
fa mal a aquells que anem
presumint per la vida.
Tampoc va malament
la lliçó d'humilitat
que ens dóna aquell vell conegut
de la cambra de bany.

Joan Gimeno.   Montrodon, 12 de febrer de 2017