Fem manetes?

Fem manetes?, em vas dir.
I amb el delit dels pocs anys
i la innocència sencera,
encara per encetar,
vaig acaronar el teu cos
on tot just s'insinuaven 
dues menudes sines
i l'ànsia de descobrir
el que sabíem dels llibres.

I d'aleshores ençà,
les meves mans endurides
no han pas perdut la sentor
d'aquell cos i d'un instant
gravat a foc de per vida.

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 d’octubre de 2016

Riu el ruc rialler

Riu

molt

sorneguer
un ruc
rialler
quan entra
al riurau
i mira
les panses
pansides,
damunt
del canyís.

I pensa,
filòsof:
les panses
pansides
jaient
escaldades,
s'enfilen
soletes
dessobre
el canyís?

       Joan Gimeno.  Montrodon, 27 d’octubre de 2016

Com Déus a la terra

Vam imaginar la nit,
i ens va acotxar una gran lluna plena.
Vam voler ser feliços,
i ens vam besar, apassionadament.
Vam pensar la llàgrima,
i vam fer ploure inconsolable aigua salada.
Vam jugar a ser Déu,
i junts ens vam sentir com uns Déus
desterrats de l'Olimp.
I vam gaudir, decidits,de la carn, a la terra.

Joan Gimeno.  Montrodon, 27 d’octubre de 2016

Com l'arbre bord

 

Som l'esvelta tija que creix
guiada per la llum i busca,
incansable, convertir-se
en arbre. Florirem, sens dubte.
Les nostres flors meravellaran el món.

La qüestió, però, és una altra.
Arribarem a donar fruit,
o serem l'arbre bord
que només fa bonic?

Joan Gimeno.  Sitges, 26 d’octubre de 2016

Ens retrobarem tots tres

 

Vaig guardar al si d'una olivera mil·lenària
el primer vers que vaig imaginar, escrit
amb poca traça en un paper groguenc.
Ja fa molts anys que aquell paper m'espera.

Tant ell com jo ens hem anat marcint,
ell arraulit al ventre d'aquell arbre i jo,
cansat, transitant aquest món.

Un dia ens trobarem, car tots som pols d'estrelles.
Ens retrobarem  tots tres, el vers, jo i l'olivera.

Joan Gimeno.  Sitges, 26 d’octubre de 2016