Tinc fretura de tu

Tinc fretura de tu i  no puc respirar,
i espero inútilment poder tenir-te,
i sé que em manca tot 
quan ets qui em manca. 
I encara sé més,  
que sé amb certesa 
que ets tu qui m'ha robat, 
mancant-me, tota esperança.

Joan Gimeno.  Montrodon, 28 de setembre de 2016

Tempus fugit

L'ombra de les busques s'esmuny, sigil·losa,
damunt les xifres d'un rellotge envellit.
Què donaria per conéixer les infinites històries
que des del seu altar d'hores perdudes han viscut,
muts testimonis, sense immutar-se.
Què deu tenir el temps que mai s'apressa?
Ni plora si algú mor ni s'accelera
quan veu florir un amor.

Viatge circular al voltant d'una sínia,
quieta, que volta rere volta no mena mai enlloc.
M'esparvera el silenci quan envaeix l'estança
els dies que el rellotge es queda sense corda.
Em manca el so monòton del precís mecanisme
que em recorda fidel com el temps se m'escapa.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 de setembre de 2016

Barbó, ai Barbó!

No m'enganyes, ja et conec,
podrit xambó que amagues la baralla
al folre excessiu de la xamberga,
que dus barbó com el millor cabró,
aquell que du enganyat tot el ramat,
callat, fins a arribar a l'escorxador
per obtenir els guanys del seu injust salari.
Ai, Barbó!, qui tingués un garbó
de fins i secs sarments per fer un bon foc
i acabar per fi i d'una vegada
amb aquests que prediqueu
enfilats a l'ambó del palau,
el discurs de tarannà jacobí,

 ja sabut per tothom i que put a fems reials

 i a inútil cabronada.

Joan gimeno.   Montrodon, 27 de setembre de 2016

Humans

No cal que anhelis, amiga, volar massa alt
i emular els ocells que ingràvids
fuetegen l'aire amb xurriaques de plomes.
La nostra condició humana, ens lliga a terra.

Si volem massa alt, veurem més clar
el femer immens on ens ha tocat viure.

Joan Gimeno.  Montrodon, 21 de setembre de 2016