Retorn a Ítaca

He tornat.
Cansat del camí i les enveges.
De veure un món, tan formós,
i comparar-lo amb la meva
petita i dòcil terra catalana.
Com Ulisses he vist llunyanes contrades
que no arribareu mai ni a imaginar-vos.

He tornat, però, malgrat que no tinc
cap teixidora Penèlope esperant-me,
ni m'han calgut més Ítaques ni riqueses
que la riquesa d'una casa que enyorava.

Aquell terròs sorrenc i aquell meu arbre
que vaig plantar al jardí quan era nano
i on reposen, fa molt temps,
els ossos de tots els que estimava.

Joan Gimeno. Montrodon, 18 d’agost de 2016

Ja sé que has pecat

Sé que allà, d'on tu vens, no hi ha cap sol que lluï.
Que viviu sense llum , que són humides les eternes boires
i que  la molsa s'aferra, inclement, a les cames cansades.

No m'importa d'on vens ni cap vella història.
Ja sé que hauràs pecat i tens costums estranyes
per guanyar-te la vida. Ja ho sé i no hi fa res.

Són els teus ulls, tan clars, els que han conquerit
aquest pobre habitant de la terra solella.

Joan Gimeno.   Montrodon, 21 d’agost de 2016

Volguda solitud

Allò que et sembla avui que tant t'angoixa
és en el fons el més preuat que tens.
Gaudeix-ne, abandona la recerca
d'uns lluentons que creus imprescindibles.
No encalcis més per corredors ombrívols
les companyies que no et duran enlloc.

Puja al terrat, respira, observa, canta,
veuràs que ets viu i lliure i conscient.
Més avall hi ha rius, i valls i pedres,
i tanta gent com vulguis, barallant-se,
que espera impacient que t'hi afegeixis.

Tu et tens a tu, el seny i la paraula,
quan vulguis pots baixar i els trobaràs.
Mentre, tot sol, gaudeix de la bonança.
No vulguis, amb angoixes que no duen enlloc,
malbaratar la teva sempre dolça, 

fecunda i tan volguda solitud.

Montrodon, 11 d’agost de 2016

Oller

He treballat el fang
sols per bastir-te
un far, una torxa
o un quinqué
que amb l'oli
que he guardat
i amb un  bleix de l'esperança
et guiï de tornada
al meu costat.

Joan Gimeno.   26 d'agost de 2016