Dia i nit, tot sol

Tinc la lluna plena

per companya,
tan plena, tan rodona,

tan llunyana.
M'alegro quan no veig

cap sol que llauri
aquells solcs arrugats

que duc per pell.

Malgrat  tenir-la per companya
comparant-la amb el roig sol
se'm mostra estranya,
tan freda,  tan de plata,

tan humana.

És l'altra cara d'un viure
que arrossega,
pel sol fet de viure el dia,
tanta pena.
Tants dies i tants sols
per qui sol viu.
Tantes llunes, tantes nits
que m'acompanyen.

Joan Gimeno.   Montrodon, 27 d'abril de 2016

Servils

             














                        
Les notes de la cobla
ressonen enganxoses.
Amb botet i tenora
refilarem cantades,
ocell de coloraines
engabiat i cec,
per alegrar l'oïda,
servils,
d'aquell que ens empresona.

Joan Gimeno.   Montrodon, 30 d'abril de 2016

Sinistre cantaire

Arrecerat i embolcallat amb tenebres
cantes motets, cant gregorià i absoltes.
Burot pacient esperes l'arribada
d'aquella mort que fa temps que intueixes.


Joan Gimeno.    29 d'abril de 2016

La llum del fons del pou

Vagarejant
esmaperdut
somio tardes
incertes
que m'omplen
de blanor.

Cantussejo salms
colgats a la memòria
i faig, dels desitjos,
cordes per poar
del fons pregon
d'un pou
que ni recordo
un dèbil raig de llum
que fa brillar
la teva menuda
i estimada presència.

Quan el mirall petit
de les ninetes
llueix encuriosit
veient la llum,
revenen, de bell nou,
instants de joia
que dubto incrèdul
si mai varen ser meus.

Joan Gimeno.    28 d'abril de 2016

Somnis improbables

Era voluble.
Com aquell somni volgut
on poses tu el final
que vas dissenyar, ansiós,
abans d'anar a dormir.
Curull i assaonat,
va transitar, seré,
per tot l'àmbit del somni.
Del lloc profund
pregonament buscat
va fer sortir tot aquell reguitzell
de vells records
d'uns dies gens menys bells.
Un cop despert,
dubtós i encuriosit
es preguntà
si el color d'aquells ulls
era real, tant verd,
lluent, aquós...
o era potser un etern fantasieig,
àugur només d'un futur
improbable.

Joan Gimeno.   Montrodon, 28 d'abril de 2016