dimarts, 22 d’octubre del 2019

Qui sap...



 


















Qui sap si l'hivern serà fred i nevarà.

O si l'estiu xafogós omplirà els camps

de pols i sòls mostrant esquerdes.



Qui sap si, al capdavall, ens trobarem

i tornarem a caminar, junts, cap al futur

escàs que ens quedi.



Qui sap si aquell futur, distant, estrany

i a l'altra vida, ens permetrà, com ahir,

seguir-nos estimant.



Qui sap què hauria estat la nostra vida

si no haguessis tingut el desencert,

a destemps, absurd i inútil,

                                               de morir-te.



                       Joan Gimeno.  Montrodon, 10 de juliol de 2019

dimecres, 28 d’agost del 2019

Negror



                                              
                           
                       



























                      Tenia als ulls, pintat, tot el misteri,
l'instint selvàtic, el desert, la sabana.
A la cara, el gest salvatge
d'aquell que sap com costa viure.

El cos fibrat i aquella pell colrada
  pels vents eixuts i els sols de cada dia.
  Em va mirar i se'm va fondre l'ànima.

  Des del meu món vaig mirar, mig incrèdul,
  un fruit de l'altre, d'un món que desconec.

  La humanitat pintada en blanc i negre!
  El meu món, blanc.
  Mirant el seu... sempre tan negre!

 Joan Gimeno.    Montrodon, 28 d’agost de 2019

dijous, 22 d’agost del 2019

Però, si no m’estimava...!








 





























T'hauré perdut el dia que no et pensi.


Mai, mentrestant conservi el teu record.


Sense arribar a ser allò que se'n diu meva


em vas omplir a vessar d'amor no correspost.


Com es pot estimar quan no t'estimen?


Quants somnis pot trencar la indiferència?


Recordo cada instant amb tu, i em nafra fer-ho,


però maldo enderiat a fer-me mal.


Poso sal de record a unes ferides


que si no es tanquen, no em deixen oblidar.





                    Joan Gimeno. Montrodon, 22 d’agost de 2019